Daniel Montero Galán: “Ana Penyas ha posat el llistó molt alt amb la imatge del primer Baba Kamo. Espere mantindre’m a l’altura”

Explica Daniel Montero Galán (Madrid, 1981) que sempre va tindre el cap ple de pardals, fins que va decidir traslladar-los al paper, per a tractar de fer-los callar. Així, des de fa més d’una dècada, comparteix amb aquestes bestioletes estudi, inspiració i treball, encara que confessa que sempre n’hi ha alguna que, de tant insistir, aconsegueix distraure’l de la quotidianitat.

Malgrat tot, aquest il·lustrador madrileny està especialitzat en l’àmbit editorial i ha treballat per a empreses destacades com per exemple Penguin Random House, Edelvives, SM, Anaya i Santillana, tot compaginant tant encàrrecs per al públic infantil i juvenil com d’altres per als adults. De fet, més d’una trentena de llibres il·lustrats testimonien, com li agrada dir que, veritablement, viu del conte.

Quan i com sorgeix el teu interés pel dibuix?

Per a parlar dels meus inicis en la il·lustració, necessite remuntar-me fins a la meua infantesa, quan vaig tindre la destresa suficient d’agafar un llapis i vaig començar a pintar filferros i pelusses, sobre els dos anys, més o menys. Com em divertia bastant, des d’aleshores no he deixat de fer-ho. Hi ha persones que amb el temps ja no pinten res, però per a mi el dibuix ho és tot. Malgrat això, tampoc no crec que ho faça especialment bé. Considere que el meu dibuix és el d’una persona de 37 anys, que amb una mica de destresa, no ha deixat de pintar cada dia i alguna que altra nit.

Com van ser els teus començaments en la professió?

Em va costar molt arrancar. És ben cert que en els meus començaments no era tècnicament massa virtuós i tampoc vaig tindre molta ajuda en el meu aprenentatge. De fet, ara, els meus dibuixos antics, em semblen francament vergonyosos. L’important, però, és que no vaig desistir. Gràcies o malgrat el meu entossudiment, al final he aconseguit dedicar-me a la il·lustració, tot i que m’ha ocasionat més d’un maldecap.

Eres il·lustrador a temps complet o necessites compaginar el dibuix amb altres treballs?

El temps que hi passe treballant, el dedique plenament a la il·lustració, fins i tot una bona part de les meues estones d’oci. El més perillós de viure de la meua passió és que ja no m’abelleix tant dibuixar com a passatemps. Reconec que m’agradaria tindre més hores lliures per a dibuixar sense cap finalitat o cap encàrrec concret, com bé feia durant els meus començaments.

Quins són els teus il·lustradors de referència i en quina mesura influeixen en la teua obra?

Per a no oblidar-me de ningú, preferisc no nomenar-ne cap. Som éssers permeables i procure beure de moltes fonts. D’alguna manera, tots m’influeixen, fins i tot els que menys m’agraden o m’avorreixen, ja que dels darrers aprenc què és el que no vull fer.

Podries encaixar la teua obra en algun estil concret o en alguna tendència artística?

Aquesta tasca li la reserve als crítics i criticons.

És un estil buscat o ha anat configurant-se durant els anys de treball?

Hi ha una part del meu dibuix que és conseqüència de la casualitat i una altra, més gran, de la causalitat. Hi ha maneres de fer, que per molt que s’intenten ocultar o reconduir, finalment ixen a relluir. Crec que el millor que es pot fer amb els defectes, és donar-los un colp d’efecte i convertir-los en encerts. Intente tindre una veu pròpia que, tot i que treballe amb diferents registres, mantinga sempre una coherència.

Dels projectes que has dut a terme, n’hi ha algun del qual et sentes especialment més orgullós?

Els meus treballs predilectes són El gran Zooilógico (Jaguar 2015), Cartas en el bosque (Cuento de Luz, 2016), A la vista (Libre Albedrío, 2017) i la col·lecció de dibuixos per al dramaturg Juan Mayorga en l’editorial La uÑa Rota.

Què fa que una il·lustració perdure en el temps?

El present es regeix per l’immediat i em sembla molt complex saber quines tendències hi haurà en un futur. No sóc molt bo amb les prediccions, ni tan sols sé què és el que vaig menjar demà.

Per què vas decidir presentar-te a la convocatòria d’il·lustració editorial per a l’exposició de Baba Kamo? Creus que aquest tipus de projectes esdevenen una bona oportunitat per als il·lustradors?

Em va atraure bastant la convocatòria perquè sorgia directament d’una associació d’il·lustradors. Sempre és atractiu buscar visibilitat, tant a nivell personal com col·lectiu, i encara més, si hi ha un premi per part del gremi.

Què és el que més ressaltaries d’una fira i un festival com a Baba Kamo des de la teua visió d’il·lustrador?

El que més em va agradar de Baba Kamo, en comparació amb altres esdeveniments en què he estat, és que està organitzat per l’APIV. Considere que els professionals del sector som els que millor coneixem les inquietuds, necessitats i problemàtiques amb les quals ens trobem. Em va semblar un festival molt familiar, molt pròxim i proper, i això que se celebra en un espai molt ampli. A més, vaig poder coincidir amb molts companys de professió que coneixia per les xarxes socials, i això sempre resulta interessant.

I per a acabar, com enfrontes ara l’encàrrec de la imatge de la pròxima edició del festival a conseqüència d’haver estat el guanyador de la primera edició?

Sobretot, amb una gran il·lusió i respecte. Em sembla que Ana Penyas ha posat el llistó molt alt amb la imatge del primer Baba Kamo i espere mantindre’m a l’altura. A més, vull retre un homenatge a Kembo, i al gran Miguel Calatayud, i això em sembla un repte apassionant.